[En la PARAFERNALIA de los días]

Avui, quan he sabut que continuaré veient la fassana del Palau Robert cada matí, durant dues setmanes més, he tingut una explosió d'emocions. Mesurada, però, perquè estava prou conscienciada sobre que tot té un final. Bé, potser no tot, però sí la majoria de coses. Això és el primer que has de tenir clar quan tries ser substituta, juntament amb estar preparada per als canvis que vinguin, t'agradin més o menys. Esdevenir una mestra camaleònica per adaptar-te a les diferents situacions que se't presentin.

Ara bé, un cop acceptada l'alegria que m'ha encès, fent camí pels estrets camins graciencs que van a parar a l'Eixample, he tornat a pensar en la idea de final. Aquells finals que no desitges, però que arriben i no hi pots fer res. O aquells que acceptes, per ous, perquè no te'n queda una altra, perquè no fer-ho seria pitjor. I aleshores he pensat en com de tristos i injustos són alguns finals, i en com ens fan sentir d'insignificants i vulnerables.

Arribats a aquest punt, he deixat de pensar. De pensar en això, és clar. I m'he dit a mi mateixa, "deixa't estar de ximpleries", tu que saps quedar-te amb la part bona de les coses. En aquell moment, m'hauria menjat un iogurt amb fruites naturals comprat en aquell carrer del Soho, per notar com el gust dolç de les coses refresca els meus llavis i s'escola gola avall. Perquè aquest és l'únic record que vull tenir d'aquell carrer i dels que l'envolten d'East to West, i mansana a mansana.



Foto: Mos&Mo, en la puerta del Pinkberry, un gran invento para comer yogur con frutas naturales en pleno monstruo del asfalto. New York City, Agosto 2008.

To leave a comment, please log in by clicking one of the following